Tota aquesta aigua passada
instal·lació
La dictadura franquista va suposar un canvi de moral. L’arribada del nacionalcatolicisme va suposar una presó invisible en el dia a dia. L’Església catòlica va jugar un paper clau com a dispositiu de vigilància de la població. Qualsevol esdeveniment en les vides dels espanyols necessitava la validació dels capellans. El certificat de bona conducta necessari per poder trobar feina el feia el capellà. Un cop anul·lats els matrimonis civils i els divorcis de la II República, era necessari casar-se de nou per l’Església, sinó els fills corrien el risc de ser considerats bastards. Si no s’anava a missa cada diumenge, havien de justificar el perquè sota amenaça de ser acusat de comunista. Les confessions dels feligresos eren utilitzades com a proves per a denunciar als veïns de rebel·lió contra el règim. L’Església catòlica, apostòlica i romana va multiplicar el control de totes les esferes íntimes i públiques de les vides convertint-se en un panòptic de vigilància que operava els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any. La clandestinitat era possible, però en nuclis molt reduïts i de forma molt discreta.
És sabut que la Història l’escriuen els vencedors. El problema és quan aquest relat no és posat en qüestió de forma posterior. Sembla que hi ha reticències per recordar aquesta època tan dura del nostre passat recent. Opera una mena de desmemòria que prefereix enterrar aquests fets amb les fosses comunes i només pensar en un futur. Però sense recordar, sense conèixer la veritat del que va passar, estem condemnats a repetir la nostra història. Com podem construir un futur sobre el forat negre de la memòria dels vençuts? Com podem revertir la desmemòria i deixar de ser-ne còmplices?
Artista gràfica i visual multidisciplinària i dissenyadora gràfica graduada en Arts i Dissenys per l’Escola Massana. La pràctica artística d’Àurea Estellé Alsina aborda temàtiques de justícia social que l’interpel·len com ara la postguerra espanyola. Des d’una mirada subjectiva, combina recerca teòrica, fonts documentals i arts visuals. Emmarcada en les arts gràfiques i visuals, treballa des de l’apropiació i la juxtaposició de materials. Utilitzant la simbologia i la semiòtica de les imatges, assenyala una problemàtica per generar un debat i provocar una reflexió.