ESTOIQUES, EMÍLIES
instal·lació
Les “estoiques, emílies” són una lliçó de vida que des de fa temps tenc necessitat de fotografiar: tan valentes, tan amables. És com si tinguessin un discurs a dir-me, un coaching natural i sincer: sigues forta, sigues afable amb tu.
Record la primera vegada que vaig voler deixar-ne constància en una imatge: un dia ennuvolat, asseguda a uns escalons grisos amb cruis, sentia que la meva persona formava part d’aquesta descripció i, de sobte la vaig veure: no li manca res era un ram perfecte, una única flor groga amb fulles ben verdes que la revoltaven. Tot d’una li vaig agrair el missatge que m’estava enviant.
Adesiara trop alguna “estoica, emília” i me va molt bé, perquè em recorda, per si de cas estic tornant a la derrota, la seva ensenyança, em diu: eh, mira’m, sí, estic a una façana que fa anys que ningú no l’atén, a un espai que està oblidat, però jo faig goig i és el que val. No fa gaire les roselles que he trobat m’han seduït i parlat: eh, mira’m, sí estic just a l’encletxa de l’acera i un cotxe m’hi ha aparcat a un pam però jo faig goig i és el que val.
O les que m’esperaven resoltes a una escala: eh, mira’m, sí, estic a una vorera i tal vegada ni m’agrairàs que et faci la pujada més dolça però jo faig goig i és el que val.
Sense elles, els escenaris que voluntàriament trien per néixer serien inhòspits i grisos. Són elles les que donen valor als espais i els converteixen en espectacles que convé que vegem.
Tenc un mòbil senzill i pràctic, no és de cap marca coneguda, però a mi ja em basta per tenir-les guardades. Les retrat de manera clandestina. M’és un poc igual però supòs que ho faig així per evitar escoltar comentaris com són ara: una bona humitat que deu donar això! o -què fas? i quan els dic: -no les veus? -Això? n’hi ha moltes per foravila!
Retre-les homenatge en una nit on la gent es passeja cercant nodrir els sentits ha estat, com se sol dir, de justícia divina.
Si avui les podeu reparar un moment, tal vegada les sentireu: eh, mira’m i escolta’m… tenc un missatge per tu.
Gràcies: estoiques, emílies
Dolors Sánchez Giménez